Envia-ho a un amic:   |  Imprimeix: 
Comparteix :    | 



Dinàmiques centre – perifèria. Aigua, energia i negocis.


Pierre Vilar explica com l’economia del Principat comença a canviar a mitjans del segle XVII i es consolida al llarg del XVIII. Tot plegat portarà a un procés precapitalista que interrelacionarà l’estructura econòmica catalana entre les diferents regions de manera que apareixerà una incipient especialització, trencant amb la tradicional autosuficiència i creant un mercat interior. Al llarg del segle XIX, amb l’aparició de la industrialització, es genera un desequilibri territorial amb un centre i una perifèria. Aquest desequilibri es mantindrà al llarg dels segles XX i principis del XXI, tot i la internacionalització dels mercats.
En
què consisteix aquest desequilibri? Molt senzill, les àrees
litorals properes a Barcelona es van convertir en centres de comerç
i indústria, però mancats de matèries primeres. En canvi, les
comarques més apartades d'aquesta zona van passar a garantir
matèries primeres i mà d'obra que sostindria l'economia de la
capital. Així entendrem l'emigració del segle XIX de comarques
com el Vallès, Berguedà o Penedès, i posteriorment l'àrea
ponentina, ebrenca i pirinenca. I també l'arribada de vi, cereals,
fusta, ferro o carbó de les diverses comarques a la capital durant
part del XVIII i XIX. L'energia de les hidroelèctriques a
principis del XX, l'aigua a mitjans del mateix segle o l'energia
nuclear a finals d'aquest.

En
tot aquest procés hi ha una concentració d'activitats econòmiques
amb important valor afegit a la capital, mentre les comarques van
perdent demografia i pes econòmic gràcies a una globalització que
importa el que al segle XIX trobava a les comarques interiors
(especialment productes alimentaris). Tanmateix, hi ha tres elements
que posen de manifest la importància actual de les successives
corones del voltant de la metròpoli: aigua, energia i sòl
(immobiliari i industrial). Precisament, els tres elements responen
als tres camps de lluita social més importants, ja no del Principat,
sinó dels Països Catalans: transvasaments (Ter, Ebre - Segre,
Xúquer - Vinalopó), línies d'alta tensió (MAT, LAT) i contra
l'especulació i les grans obres infraestructurals (autopistes a
les Illes, 4rt Cinturó, CIM, Marina d'Or, Horta, TGV, abocadors i
altres).

En
definitiva, les comarques perifèriques continuen comptant per una
qüestió de recursos i per alimentar un centre (València, Palma o
Barcelona) que continua periferitzant les comarques. L'aigua, punta
de llança d'aquesta qüestió, continua sent i serà una polèmica
creixent, doncs vivim en un país mediterrani amb una pluviometria
caracteritzada per la seua escassetat, factor que es contraposa amb
el model econòmic productivista que té un sol objectiu, créixer, i
per créixer es necessiten recursos com l'aigua. Això significa
als Països Catalans un problema doble, escassetat de recursos, i en
un context com l'actual, encariment de les matèries primeres
(petroli, aigua, etc.).

Si
ens centrem en la qüestió hídrica veurem com l'aigua té molts
pretendents, la construcció (immobiliari, turístic), la indústria
(energètica, químiques, etc.) o l'agricultura (nous regadius),
però tots ells estan vinculats a un model que necessita créixer
constantment. Si continuem amb aquest model ens podem trobar amb una
guerra entre interessos territorials diversos, d'una banda, una
agricultura productivista (necessitada de regadius), i de l'altra,
indústria i turisme, que equivaldria a un enfrontament entre
metròpoli i comarques perifèriques.

Per
tant, cal plantejar-se tres qüestions, quin model territorial,
energètic i de creixement volem. Ara mateix, cap dels tres governs
autonòmics ofereix cap alternativa als models existents, ni tan sols
l'esquerra reformista, tal com hem anat veient en els darrers anys.
Cal que ens posem a treballar, cal que fem veure a la societat
catalana que les disputes actuals van més enllà dels conflictes
entre territoris, el model econòmic és el moll de l'os de tots
aquests conflictes, aigua, energia i sòl són la punta d'un mateix
iceberg.

Jordi
Soldevila i Roig. Linyola (Pla d'Urgell)